To Helen

TO HELEN

Helen, thy beauty is to me

Like those Nicean barks of yore,
That gertly, o'er a perfumed sea,
The weary, way-worn wanderer bore
To his own native shore.

On desperate seas long wont to roam,

Thy hyacinth hair, thy classic face,
Thy Naiad airs have brought me home
To the glory that was Greece,
And the grandeur that was Rome.

Lo! in yon brilliant window-niche

How statue-like I see thee stand,
The agate lamp within thy hand!
Ah, Psyche, from the regions which
Are Holy-Land.

A HELENA

Helena, tu belleza es para mí

como aquellos barcos niceos de antaño
que suavemente, sobre un mar perfumado,
al viajero cansado, al que agotó el camino,
llevaban a su propia costa nativa.

En arriesgados mares habituada a vagar,

tu cabello de jacinto, tu rostro clásico,
tus aires de náyade me han traído en casa
a la gloria que fue Grecia
y a la grandeza que fue Roma.

¡Mira! ¡En el radiante hueco de tu ventana

cómo te veo erguida cual estatua,
con la lámpara de ágata en la mano!
¡Ah, Psique de las regiones
que son Tierra Santa!

                                                 Edgar Allan Poe.

Preguntas de un obrero que lee

Preguntas de un obrero que lee.

¿Quién construyó Tebas, la de las Siete Puertas?

En los libros figuran solo nombres de reyes.

¿Acaso arrastraron ellos los bloques de piedra?

Y Babilonia, mil veces destruida,

¿Quién la volvió a levantar otras tantas? Quienes edificaron

la dorada Lima, ¿en qué casas  vivían?

¿Adónde fueron la noche

en que se terminó la Gran Muralla, sus albañiles?

Llena está de arcos triunfales

Roma la grande. Sus césares

¿sobre quienes triunfaron? Bizancio,

tantas veces cantada, para sus habitantes

¿solo tenía palacios? Hasta en la legendaria

Atlántida, la noche en que el mar se la tragó, los que se ahogaban

pedían, bramando, ayuda a sus esclavos.

El joven Alejandro conquistó la India.

¿Él solo?

Cesar venció a los galos.

¿No llevaba siquiera un cocinero?

Felipe II lloró al saber su flota hundida.

¿No lloró más que él?

Federico de Prusia ganó la guerra de los Treinta Años.

¿Quién la ganó también?

Un triunfo en cada página.

¿Quién preparaba los festines?

Un gran hombre cada diez años.

¿Quién pagaba los gastos?

A tantas historias,

tantas preguntas.

Bertold Bhecht.

[Historias de Almanaque].

    Splendour in the grass

What though the radiance which was once so bright,
be now for ever taken from my sight,
though nothing can bring back the hour
of splendour in the grass, of glory in the flower;
we will grieve not, rather find
strength in what remains behind;
in the primal sympathy
which having been must ever be;
in the soothing thoughts that spring
out of human suffering;
in the faith that looks through death,
in years that bring the philosophic mind.

                              

                                William Wordsworth

Pues aunque el resplandor que una vez fue tan brillante
esté ahora para siempre apartado de mi mirada,
aunque nada pueda hacer volver la hora
del esplendor en la hierba, de la gloria en la flor,
no debemos afligirnos, si no encontrar
fortaleza en lo que perdura,
en la comprensión primigenia
de que lo que ha sido será por siempre,
en los pensamientos reconfortantes que brotan
del sufrimiento humano
en la fé que mira a través de la muerte,
en los años que traen la mente filosófica.

                            1

No hi seràs. No hi ets mai quan et caldria
concertar amb l'altre tu aquella cita
en què potser es desfarien malentesos
o, si més no, allunyaria la desconfiança. 
Aleshores, ¿què hi fas aquí repetint un inutil
gest de vençut, inusual en tu?
La tassa d'herbes es refreda i mires
insistenment per la finestra els cotxes
que travessen el pont. L'ordre dels pensaments
és, si fa no fa, el mateix cada dia
i també ho és l'absència que ja no
t'hauria de sorprendre perquè tu
pots anar mes enllà tot i aquest cos
enxiquit pels estralls; aquesta llibertat
ben mestrejada et pot servir per viure
més sol que mai però sense recances.
Al capdavall es farà fosc, com sempre,
i si tens cura de no malmetre aquest 
sorprenent equilibri, t'hauràs, un día més, 
guanyat una altra recompensa.


                          2

I si et cansa aquest buit pots tancar els ulls
o bé no mirar res veient-ho tot;
qualsevol cosa menys renunciar
al baluart conquerit amb molta més
pena que glòria. Després, assaja
de retrobar el tornaveu del silenci,
però no el que t'imposen, sino el teu,
el que s'emplena d'ell mateix, tossut, 
i es un repte de vida. Pensa el drama
de sempre que, insistent, es repeteix
amb decorats diferents i amb uns altres
personatges, estranyament incòmodes.
És ben possible, aleshores, que cada paraula
no dita et faci més ric i ja no et calgui
recórrer a mites de conveniència.
Però, per si de cas, reserva't tot el brum
del poc que saps de tu i mira de tenir-ho
sempre a mà en un calaix; podràs pensar en la mort
molt més tranquil que no pas si t'entestes
a ignorar-te com qualsevol adolescent frustrat
d'aquests que t'aconsellen viure al dia.


                        3                     

Ara t'adones que a desgrat de tant
de moviment a penes t'has mogut
del lloc on eres, i que el formigueig
que t'enfila cames amunt no te res
d'engresgador i et cansa més que mai.
Molt més abans d'aquest temps, sí que recordes
algú prou decidit per incitar
sense temença, però aquesta por
de tu mateix és una estranya nosa,
apegalosa i trista, que no et deixa
completar els gestos amb convenciment.
Massa sotmès a la urgència, has perdut
tal vegada el compàs que mesurava
rítmicament sentiments i vivencies.
I què faràs? Saps que no hi ha retorn
i, a més, ets prou orgullós i prou lúcid
per no caure en grotesques mesquinenses.
Et queda, doncs, allò que tenies;
has posat anys però no ets pas més savi;
o potser sí, perquè aquest tu que et repta 
i el sobreviu té menys necessitats
i tantmateix encara et representa.


                                 Miquel Martí i Pol.
                                     Aprenentatges.